Betlem de la Parròquia en els anys 60. FOTO: Col·lecció Museogràfica Fundació Cosme Bauçà

Els ulls encara innocents dels infants magnifiquen tots els detalls quan miren un betlem; muntanyes, garrigues i conradissos; les cases i molins; els camins cap a la cova, plens de pastorets que, sense moure’s, donen vida al paisatge. O fins i tot la mirada dels que ja han vist passar sis o set dotzenes d’anys, enc que hi posi un tel de melangia, encara s’encorta llarg temps a mirar tots els racons i totes les pedretes, herbes i brots que conformen aquell paratge, talment si fos una miniatura baldrumera de l’obra del Creador. És l’acompliment del vell adagi que diu que “es foc, es betlem i la mar, sempre tenen què mirar”. 

Quantes vegades haurem anat a l’església de Sant Salvador, i –entrant o sortint– no sabem estar sense guaitar per aquells dos forats amb vidre d’augment i a la boca d’aquella cova de trossos de cova?

“Uns Reis anacrònics, però, cridaven l’atenció a dins l’ullal de mà esquerra; eren uns Reis al palau del rei Herodes, obra de la felanitxera Margalida Adrover Nicolau, Mentirosa“

La congregació d’ermitans de sant Pau i sant Antoni –devotíssims del Misteri del Naixement– tenien betlem, seguint la semblança del de l’ermita de Betlem d’Artà, a totes quantes en varen habitar: la Trinitat a Valldemossa, Sant Salvador a Felanitx, Bonany a Petra, el Puig a Pollença i Santa Magdalena a Inca. Tots aquests seguien el mateix patró que, segons el gust de mitjan segle XIX –i continuat després dins la congregació d’ermitans– formen un gran coval fet de degotissos mil·lenaris de coves naturals i grutes subterrànies, i dos finestrons rodons als costats d’aquesta, per on es contemplen –amb un vidre d’augment– els paisatges populars amb pastorets de tota casta, o les escenes de l’anunciació als pastors, l’arribada dels Reis, o la fugida a Egipte. 

És difícil saber si el betlem de Sant Salvador va ser construït durant la primera estada dels ermitans –entre 1824 i 1851– però és ben possible que fos durant la segona, a partir de 1891. I essent betlems que es podien veure tot l’any –encara que els ermitans es cuidaven de posar herba de la roca nova i brots tendres cada any– els pastors i la fesomia solia ser la mateixa. Uns Reis anacrònics, però, cridaven l’atenció a dins l’ullal de mà esquerra; eren uns Reis al palau del rei Herodes, obra de la felanitxera Margalida Adrover Nicolau, Mentirosa, que feia misteris i figures de fang, i escenes bíbliques com aquesta, coetània al restabliment dels ermitans en el nostre puig. 

“barraques i molins fariners, sementers d’ametlers esbarts de coloms pasturant, trossos llaurats i parets seques”

Ja s’havien retirat dos reis i dos patges i els tres cavalls, però fins fa vuit anys encara hi quedava el rei Herodes assegut en el seu tron, i el patge del rei negre. Dins l’any 2014 me’n vaig témer que havien estat retirats, sense que ningú dels que se’n cuiden del santuari en sabés res. Dissortadament, varen desaparèixer, sense que hàgim arribat a aclarir com ni per què.

Molt més antics que aquests Reis i aquest betlem, trobam les anotacions de Jeroni Berard, que devers l’any 1784 va veure –dins l’enfonyall que fa el frontis del convent de Sant Agustí, entrant a mà esquerra– un betlem, amb figures de dos pams i mig, de fang, fetes a Manacor, tal com sovinteja dins la documentació de l’època.

S’ha arribat a concloure que aquesta anomenada obra de Manacor són les mateixes figures que el pare Gabriel Llompart, primer anomenaria de l’alfar de los asteriscos, i després del mestre de les Verges Rosses, –amb una producció finíssima entre la meitat del segle XVIII i fins a principis del XIX, i del que se’n conserven sants, Misteris i altres figures als convents de clausura i a les cases senyorials de Ciutat.

Aquest betlem antic també va desaparèixer, però el del Convent arribà a tenir una certa fama i prestigi, per ser un betlem de moviment. En temps que mossèn Joan Pou Truyols va ser Custos del Convent –a la darreria del XIX i el primer terç del XX– va continuar el muntatge que és segur que ja venia del temps dels frares, amb pastors que llauraven o caminaven cap a la cova, i amb molins i sínies que voltaven i eres que batien accionats per un sistema de politges, amb cordes i pesos dins la torre del campanar, molt abans de la instal·lació del corrent elèctric en el Convent.

Durant anys, l’amo en Pep Vicens Rosselló, Mentirós –i renebot de na Margalida Mentirosa–, va ajudar el Custos a fer el betlem, dins la primera capella –que antany havia estat el portal que travessava al claustre, i ara l’escala que puja al cor– on encara s’hi veuen uns bastiments, als racons, per penjar-hi el cel. La paciència i l’enginy de l’amo en Pep d’es betlem –com hi havia gent que el coneixia– arreglaven i posaven a punt els mecanismes, i en feia de nous, fins a la mort de mossèn Pou, l’any 1935, coincidint també amb el naixement del primer fill de l’amo en Pep. És segur que els dos motius varen condicionar a posar el muntatge en unes altres mans, que de cada vegada anaven simplificant l’encant d’aquell betlem de moviment. Vint-i-cinc o trenta anys després encara era un betlem ben gros, que se’n cuidava de fer l’amo en Francesc Miquel, Palau, dins la mateixa capella de devora el portal, amb una gran cova que feia tres boques, i amb una Glòria de fils i àngels de paperí aferrats que encara es conserva.

I a la Parròquia, el mateix Berard també hi va veure un altre betlem ben curiós, amb pastors de pasta de paper –cosa habitual dels betlems del segle XVII– enfonyat a la predel·la, en els baixos del retaule vell de sant Francesc, que va ser substituït per l’actual, l’any 1922. D’aquest betlem, que pareix que també estava fet tot l’any, només s’haurien conservat les figures del Misteri –obra de l’escultor Jaume Oms Sanxo– que estan, dins una vitrina, a la predel·la del retaule de sant Josep. 

Els records –sempre subjectius i imprecisos– dels més vells, però, no situen el betlem dels darrers cent anys a la capella de Sant Francesc, tot i que el lligam amb el frare d’Assís, seria just i correcte. Però la ubicació del betlem d’un temps de la Parròquia –i dels altres dels quals he parlat– també té un fort lligam amb l’orde dels franciscans: a dins la primera capella, devora el portal, i si és possible, a mà esquerra. Aquesta era la ubicació del betlem del convent franciscà de Jesús, fora de les murades de Ciutat; convent fundat l’any 1441 per fra Bartomeu Catany, i betlem arribat a Mallorca l’any 1536 –segons la llegenda, i de manera miraculosa en un vaixell en perill de naufragi– i traslladat, respectant la ubicació, a l’església de l’Hospital General de Palma l’any 1843, i considerat el més antic en ús de l’occident cristià.

Així, i durant molts d’anys, feien el betlem a dins la capella del Sant Crist o de la Sang devora l’escala del cor, tapada amb una postissada que només deixava la boca de la cova, just enmig i en primer pla, amb una gran glòria i àngels de cartó que va pintar en Tomeu Capó, Trinitat. Al fons s’hi veien les pastures i els conradissos del paisatge popular, i camins cap a la cova.

Acomplint amb la seva funció litúrgica, el betlem romania tapat amb una cortina de domàs fins que havia cantat la Sibil·la i s’entonava el Glòria; llavors s’hi anava solemnement, destapaven i el rector encensava.

En els anys setanta –i pot ser que per mor de l’aplicació de les reformes del Concili– varen baratar el betlem de lloc, per posar-lo dins la capella del Cor de Jesús –antic portal de santa Rosa– més ampla i fonda que la de devora el portal major. I per aquest mateix temps –i per ventura amb la pretensió de mostrar-lo de manera més bíblica– també va sofrir un canvi important de fesomia, abandonant els paratges i les cases populars, i llevant la cova amb la glòria de la part central i com a única boca del betlem, per integrar el Misteri –amb una porxada o païssa– dins un paisatge hebreu.

Així, en Miquel Perelló, Comte –escolà de la Parròquia– per ventura va ser la primera persona de Felanitx que va fer un betlem estructurat i proporcionat, i cercant una escenografia que pogués semblar bíblica, fugint dels cànons populars que havien caracteritzat els betlems, o –qui sap si més ben dit– de betlems sense cànons. Però la necessitat de posar remei a les dificultats que presentava la gran embocadura de la nova capella es va resoldre amb els recursos populars –amb una grandíssima portalada de branques d’arbocer– i amb un fons que evoca les muntanyes i els puigs del nostre entorn més proper.

Durant anys, les mans i les eines d’en Miquel s’escolà tragueren –en fusta– cases i construccions magnífiques dins aquest nou estil, però més tard va tornar a recuperar –sense perdre mai la proporció, ni el gust exquisit– la gràcia dels paratges locals, amb barraques i molins fariners, sementers d’ametlers –massa primerencs– florits a dins el desembre, esbarts de coloms pasturant, trossos llaurats o tanques d’oliveres amb la soca vella i entorcillada, i parets seques amb l’encadenat perfecte. I aquells pastors, sonant el flabiol tota la nit i abrigats amb la pellissa, o aquelles ovelles, ben germanes de les guardes que belen per dins les nostres pletes.

Sempre hi ha què mirar…